dimarts, 15 de novembre de 2016

17.662.1 Eucaliptus de Jesús

Nom científic: Eucalyptus camaldulensis

Situació:    31T  290214 E         4522475 N

UTM:           BF92

EMD (Terme municipal -Comarca):  Jesús   (Tortosa- Baix Ebre)

Altitud:     8  m

Descripció:                                                                                                            
             edat:                                    adulta                             
             estat de conservació:          bo          
               
Mides:
                                                                                                  Data de medició
            perímetre a 1,30 m :          4,61 m                                  02/10/1983
                                                      5,08 m                                  25/02/1990
                                                      5,45 m                                  20/08/2016
                                                                                                                
            diàmetre de la capçada:    31,5 m                                   25/02/1990

            alçada:                               31,0 m                                  25/02/1990
                                                      40,0 m (aprox.)                     20/08/2016    
          
Dades d'interès:  L'any 1997 els bombers van treure una gran branca que el vent de dalt li havia esgallat.

Es un arbre monumental, declarat per lla Generalitat de Catalunya: Ordre 1992.12.03 (DOGC 1687, 1992.12.28) i amb el número AM 09.155.02


dimarts, 8 de novembre de 2016

Els eucaliptus

Els eucaliptus són arbres o arbustos originaris, en un sentit ample, de la zona d'Austràlia i, cap al nord, s'estenen fins a  Malàisia i les Filipines, coincidint amb la línia Wallace, un límit biogeogràfic establert en honor d'Alfred Russel Wallace (08/01/1823 - 07/11/1913), naturalista anglès que va acompanyar a H. W. Bates en la seva exploració pel riu Amazones i que, al tornar, va decidir explorar l'arxipèlag de Malàisia per aprofundir els seus coneixements sobre l'evolució i la selecció natural. De resultes d'aquest viatge (1854-1862) va escriure "The Malay Archipelago", un dels llibres d'exploració científica més importants i bonics del segle XIX.

El seu nom científic: Eucalyptus, deriva del grec (ben) i kalyptós (cobert) perquè el seu fruit està tapat per una tapa (opèrcul). Aquest nom li ho va posar el botànic francès Charles Louis L'Héritier de Brutelle (1746-1800).

Els eucaliptus pertanyen a la família de les mirtàcies, que aquí només tenen una espècie autòctona: la murtra (Myrtus communis),  que apareix per l' Ebre, Sénia, Canaletes, i barrancs de la Xalamera, la Caramella, la Galera, la Fontcalda, Vall Cervera, Covalta, Torrent del Pi,..De la mateixa família, per un hort a la platja dels Eucaliptus, vam trobar un exemplar conreat d'Acca sellowiana, o Feijoa, carregat de fruits (guaiabes) i en molt bon estat vegetatiu.

La mida dels eucaliptus, segons l'espècie, va de 2 m als 132 m d'un exemplar d'E. regnans,  que es va tallar al 1878; poden ser tan alts com les sequoies: d'aquesta espècie d'eucaliptus s'havien trobat exemplars amb troncs de 10 a 11 m de diàmetre, però ens els darrers 100 anys han desaparegut pels incendis o perquè s'han tallat.

Eucaliptus ver de Tapia de Casariego (Astúries)
Es coneixen unes 600 espècies d'eucaliptus de les quals una cinquantena han estat introduïts a Europa, especialment a l'àrea mediterrània. Aquesta introducció està carregada d'històries: a Astúries sembla que va ser un missioner que va portar llavors amagades dins del seu gaiato i al 1860, a Louriçan (Galícia), a una finca d'un amic del misioner, ja es van plantar, i és precisament per la façana atlàntico-cantàbrica, d'Occitània a Andalusia, on trobem els exemplars més grans d'eucaliptus vers, blancs o femella, com anomenen a les nostres terres l'Eucalyptus globulus; una espècie originària de Tasmània i Victòria. Els primers exemplars europeus apareixen al 1856, i al 1865 ja hi ha constància d'exemplars florits a Barcelona. A França es van introduir al 1860; de tota manera, a la Ribera, aquest eucaliptus no s'ha adaptat massa bé, perquè requereix un clima més fresc  i amb unes pluges més regulars, especialment a l'estiu, i tot i l'interès i voluntat de plantar-lo, són pocs els exemplars que hi sobreviuen i els que trobem solen estar a les zones més interiors.  L'interès popular per aquesta espècie és per les seves aplicacions aromàtiques i medicinals: de menuts, els que ara ja som grans, recordem la cerimònia, cada vegada que ens constipàvem, de posar el cap, cobert per un drap, damunt d'una olla on s'havien bullit fulles i "boles" d'eucaliptus vers, per aspirar el baf que hi sortia i a altres comarques els anomenaven febrers i arbres de la salut.  A casa nostra els eucaliptus vers no han estat mai abundants, al 1981 en quedaven una seixantena  pel delta dret: una quarantena a la riba septentrional de l'illa de Buda, mitja dotzena per la vora del riu i una dotzena repartida entre altres punts de la Ribera. De tota manera hi ha algun exemplar considerable i del que ja hi farem una fitxa.

El ràpid creixement i bona aclimatació d'aquesta espècie a la zona meridional atlàntica d'Europa va propiciar plantacions massives per a l'obtenció de cel·lulosa, però presenta molts inconvenients ecològics (empobriment del sòl, incendis,..) i les reforestacions, passada l'eufòria inicial (la productivitat sol superar els 10 m3/Ha any), han minvat molt. Especialment greu va ser l'intent del seu conreu a gran escala per la zona gironina, per part d'una empresa paperera, perquè la capacitat de bombejar aigua del sòl i la degradació edàfica que provocava, és molt més perillosa a la zona mediterrània que no pas a la zona atlàntica, i actualment aquesta pràctica gairebé ha desaparegut al nostre país. Les flors de l'eucaliptus ver són molt apreciades per les abelles i dona una mel fosca i fortament aromàtica freqüent de trobar a les zones litorals on s'han fet  plantacions.
L'espècie d'eucaliptus que s'ha adaptat millor al delta de l'Ebre ha estat l'eucaliptus bord, que també l'anomenem de fulla estreta, mascle o roig, i que és  l'Eucalyptus camaldulensis. Aquest eucaliptus no presenta les característiques aromàtiques del ver, i tot i que el tronc treu una goma roja que té aplicacions medicinals, no arriba a tenir les propietats de l'eucaliptus ver. Per contra, aquesta espècie està molt més adaptada a les condicions de sòl salí i clima més càlid de la Ribera. És l'espècie més estesa per Austràlia i el primer que es va introduir a Europa, a finals del segle XVIII.

Eucalyptus ficifolia
La partida d'Eucaliptus s'anomena així perquè es va obtenir una concessió, similar a l'atorgada a la de l'Anglès (1862) per plantar-ne i dessecar 1180 Ha. Una característica dels nostres eucaliptus és la capacitat de bombejar aigua del sòl i per això, els pagesos de la Ribera el plantaven prop de les seues cases i així treien la humitat i sanejaven els terrenys que l'envoltaven potser per això també era anomenat anquelito; per altra part, baix d'ells pràcticament no es cria cap altra planta. La seva fusta s'ha utilitzat com a combustible per cuinar o escalfar, i per a la construcció: molts magatzems tenien jàssenes d'eucaliptus, tot i que els troncs poc rectes dels nostres exemplars  els feia poc aptes...

L'adaptació de l'eucaliptus bord al delta sovint no ha estat prou valorada, pel fet de ser un arbre vingut de fora. Quan es va fer el pla de restauració de l'Illa de Buda es volia canviar aquesta espècie per altres espècies autòctones, obviant que Europa, per la seva disposició i durant les èpoques glacials, a diferència d'Amèrica, va patir un empobriment de la seva flora que va suposar la desaparició d'espècies similars a la dels eucaliptus. Una actuació prudent hauria aconsellat plantar les espècies autòctones i en cas d'anar bé, anar afavorint-les i desplaçar paulatinament les intruïdes, però es va optar per tallar els eucaliptus i plantar les espècies autòctones, teòricament més ben adaptades, i el resultat va ser que aquestes no estaven tan ben adaptades com els vells eucaliptus bords que, a més, tenien el cor buit i ple de rates panades que sortien de dins dels troncs caiguts amb les cries enganxades al pit, encara mamant. Afortunadament es va parar l'operació, però l'experiència hauria de servir per a actuar en prudència, molt especialment quan no hi ha necessitat d'actuar o prendre mesures dràstiques per salvaguardar algun valor important. Un cas semblant va passar amb la desaparició de la pastura a la zona humida de Sebes, a Flix, i la seva posterior reintroducció per salvar els prats d'Scutellaria galericulata.

Jose Juan Idiarte Cabrera, d'Amposta, recorda que l'eucaliptus més gran que ell havia vist per la Ribera estava prop del pont de la Mitja Hora i es va tallar per aprofitar la fusta per a fer tirassos. Aquesta és una de les característiques de la seva fusta: la resistència a podrir-se en contacte amb l'aigua. José Bosch, de Jesús, m'havia explicat que a la dècada del 1960 havia tallat més de 100 eucaliptus blancs i rojos a l'illa de Buda i els va vendre a les drassanes Belliure de Calp per a fer els banc dels motors de les barques, precisament per aquesta característica que citàvem.

A part de l'eucaliptus ver i el bord, a les nostres comarques hem trobat altres espècies plantades:  Eucalyptus sideroxylon a la vora de l'Ebre, riba esquerra, dalt de Vinallop (1996); E. sepulchralis prop del mas de Nàqueres (2003);  E. gomphocephala, al Barri Castell i per les vores de la mar de Vinaròs a Peníscola (1996); E. dalrympleana està a l'Aldea i es va provar d'aclimatar, l'any 1991, al Delta, sense èxit.

Guaiaba
A les il·lustracions hem posat les mirtàcies que podem trobar a les nostres terres:  un fruit del guaiabo, de la partida de Sales (Amposta) feta  el 10/01/2015, i una branca de murtra en fruit del riu Canaletes, feta l'11/09/2010.

Hem adjuntat fotos d'E. ficifolia, feta el º14/06/1984, a Louriçan (Galícia), similar a l'E. sideroxylon del riu Ebre, també de flor roja, i que hem vist en plena floració l'11/01/1996.
També s'han adjuntat les fotos de dos eucaliptus vers fetes a Trancoso (Portugal) el 07/07/1992 amb 9,80 m de perímetre, i de Tàpia de Casariego (Astúries) hem posat la foto d'un altre exemplar amb un perímetre de 8,35 m i 32 m d'altura. A Viernóles (Cantàbria), hem vist un exemplar de 8 m de perímetre i 60 m d'altura, l'únic exemplar que queda d'una plantació que es va fer a la zona, cap a l'any 1870.

Myrtus communis






dimecres, 2 de novembre de 2016

16.1306.3 Xop del barri del Castell (Ulldecona)

Nom científic:  Populus nigra

Situació  UTM (ETRS 89):   31T 275751 E          4719254 N

UTM  (10 x 10):                    BE 79           

Terme municipal  (comarca):     Ulldecona. Barri del Castell (Montsià)

Altitud:                                            238 m

Descripció:                                
             edat:                                   adulta
             estat de conservació:         bo

Mides:
                                                                                           Data de medició
            perímetre a 1,30 m :           4,13 m                             

2003
                                                       4,47 m                         28/09/2016                                                    
            diàmetre de la capçada:     33,8 m                                2003
            alçada:                                   25 m                               2003
           

Dades d'interès:  Arbre declarat monumental per la Generalitat de Catalunya (Ordre 2005.05.02. DOGC 4393, 27/05/2005). L'any 2005, Ulldecona també el va declarar arbre d'interès local.  








dimarts, 25 d’octubre de 2016

15.86.2 Pi gros del cap de l'Umbria

Nom científic:  Pinus nigra salzmannii

Situació:          31T 247491 E           4497513 N

UTM:                BE49

Terme municipal  (comarca):   Vallibona  (Els Ports)

Altitud:           1014 m

Descripció:                                      
             edat:                                       adulta                        
             estat de conservació:              bo              
        
Mides:
                                                                                               Data de medició
            perímetre a 1,30 m :               3,35 m                            03/07/2016                  
            diàmetre de la capçada:   
            alçada:                                   
          

Dades d'interès: Baix d'ell, vora del GR, hi ha un altre exemplar de pi negral, més jove i esvelt, de 3,21 m de perímetre a 1,30 m.  

divendres, 30 de setembre de 2016

14.1799.1 Baladre de Balada

Nom científic:  Nerium oleander

Situació :   31T 304409  X    4509545  Y

UTM:    CF00

Terme municipal  (comarca):   Sant Jaume d'Enveja  (Montsià)

Altitud:  1 m

Descripció:
                                                                        
             edat:                                vella.  93 anys (2016)                       
             estat de conservació:    bo       
                       
Mides:
            data de medició:                      1987               20/07/2016
            perímetre a 1,30 m                     -                      1,73 m
            perímetre branca grossa:         0,6 m                 1,07 m       
                                                                                                                
            diàmetre de la capçada:           7,0 m                 9,0  m
            alçada:                                       8 m                     -


Dades d'interès:

Pepeta Porres, l'any 1923, va plantar un esqueix de baladre, provinent  del camí de Baladres, a Eucaliptus, a la façana de la seua casa de Balada. La seua filla, Pepeta Porres Zaragoza,  va continuar cuidant-lo i van deixar-li dos branques. El seu fill, Joan Morales Porres, va fer possible que la zona passés, l'any 1990, a ser propietat  pública: es va enderrocar la casa on estava adossat el baladre, es va fer una placeta i se li van posar suports als colls, que ha resultat clau per a la supervivència del baladre.
El mateix any es va declarar arbre monumental per la Generalitat de Catalunya: Ordre 1990.02.08 i Ordre 1991.04.19 (DOGC 1262 i 1440). Tot i que el baladre no és un arbre, ateses les mides de l'exemplar (el més gran de Catalunya), és va considerar d'interès la seua declaració i, pel mateix motiu l'hem inclòs al nostre catàleg.

Els baladres, en estat natural, són freqüents a les riberes de l'Ebre, en el seu tram inferior, i a les barrancades al sud del nostre riu, però els exemplars naturals tenen la flor rosa i el de Balada és de flor blanca, que indica que prové d'un exemplar de jardineria.

Tot i tenir quasi un segle de vida, el seu estat és bo, segurament per les atencions que els veïns de Balada sempre li han donat. La millor prova és observar l'evolució del seu creixement en els darrers 30 anys: el coll més gros ha passat d'un perímetre de 0,6 m a 1,07 m, i el diàmetre de la capçada de 7 a 9 m.

diumenge, 4 de setembre de 2016

CURS D'ESCALADA EN ROCA Nivell 2

EII QUE L'AGRUPA T'ANIMA A SALTAR A LA VIA LLARGA!!!

Als qui ens mirem les vies llargues amb moltes ganes però amb recel i desconeixement. Als qui ja tenim experiència però hem après tant dels nostres errors que, potser ja aniria bé reciclar-nos, sortir de dubtes o senzillament formar-nos. A tots els qui prompte navegareu per les alçades l'Agrupa us dóna la benvinguda!!!


DURACIÓ : 2 caps de semana

DATES : 22 - 23 i el 29 - 30 d'octubre (els dos últims d'octubre)

PREUS
- Amb llicència federativa 2016: 165 €
- Amb llicència temporal: 180 €
- Retorn programa "Dona i Esport": 33 €

ENTITAT ORGANITZADORA : Agrupació Excursionista Amposta

CONTACTE : aeamposta53@gmail.com

DIRECTOR DEL CURS : Xavi Conesa Valmanya (telf. 665 786 749)


REQUISITS
Haver superat un curs d'escalada nivell 1 o equivalent juntament amb el temps de pràctica necessàri, o acreditar amb el director del curs que es disposa dels coneixements i l'experiència en vies equipades d'un llarg de corda 

MATERIAL PERSONAL
Cada alumne haurà de portar el seu propi material i equipament personal, i en el cas de faltar-li alguna cosa, cal saber-ho el dia de la presentació per poder aconseguir-ho abans de les pràctiques, a través d’amics, entitats o botigues. Aquest material bàsic consta de:
- Casc
- Arnès
- Peus de gat
- 6 Mosquetons de seguretat HMS
   . 3 per a la Reunió
   . 1 per a la Baga d'anclatge
   . 2 per a l'Aparell de fre/davallador
- 2 Anelles de cordino
   . 1 cordino de 6 m de longitud i 6 mm de diametre
   . 1 cordino de 1'50 cm de longitud i diametre 7 mm si és de poliamida o bé de 5 mm si és de kevlar/aramida
- 2 Anelles de cinta cosida: 1 de 60 cm i 1 de 120 cm, aproximadament   

Material de progressió
EQUIP PERSONAL
- Roba adequada per a l’activitat (tèrmica i transpirable)
- Llum frontal (amb piles no gastades)
- Motxilla d'atac (30 - 40 L aprox.)
- Carmanyola (amb aigua)
- Menjar durant l'escalada (barretes energètiques, fruïts secs, etc.)

OBJECTIU GENERAL DEL CURS
L'objectiu en finalitzar el curs és que puguem escalar vies equipades de més d’un llarg en total seguretat i autonomia, insistint sobretot en el tema de la seguretat en els ràpels, a les reunions i als canvis de ràpel, així com també en el respecte al medi on ens movem, que és molt fràgil

MATÈRIES A IMPARTIR I ELS SEUS OBJECTIUS ESPECÍFICS
Material II : Coneixement del material de l’escalada en roca per a vies de més d’un llarg (Cordes, bagues cosides, cintes exprés, mosquetons, aparells de fre/asseguradors, cordinos, ancoratges) 


Aparells de Fre / Davalladors per a corda simple i dobles
Equipament personal II : Repàs dels coneixements de l’equipament personal bàsic de l’escalada en roca (Casc, arnès, vestimenta, peus de gat, ...) 
Tècniques de seguretat II : Coneixement de les tècniques bàsiques de seguretat per a les vies d’aquest nivell (Nusos: Vuit, Doble Pescador, Maixard, Dinàmic, nus d’Alosa, ... – Assegurar: al primer i al segon –Xapat alternat – Abandonar a mig llarg – Ràpels enllaçats – Reunions equipades, autoassegurament a les reunions – Factor de caiguda - Comunicació)
Tècniques de progressió II : Coneixements bàsics de les diferents tècniques de progressió adequats a les vies d’aquest nivell
Coneixement del medi : Conèixer l’entorn natural on es desenvolupa l’escalada i adquirir hàbits ecològics
Graduacions II : Coneixements bàsics de l’escala de dificultats i interpretació de ressenyes de les vies d’aquest nivell


Relació de vies de la Roca dels Arcs a Vilanova de Meià (Lleida)

ORGANITZACIÓ
El curs consta d’una presentació, tres sessions teòriques, quatre sessions pràctiques i una cloenda amb sessió teòrica
La presentació del curs, les sessions teòriques i la cloenda, tindran lloc en una sala de l’Agrupació Excursionista Amposta, on es podrà utilitzar mitjans àudio-visuals
1. Presentació
El director del curs contactarà amb cada un dels cursetistes per acordar el dia i hora de la presentació, que serà un dia entre semana i abans de la primera sessió pràctica
Per a una millor organització, s'aprofitarà la Presentació del curs per fer la 1ª sessió teòrica, amb l'assistència de tots els participants
2. Sessions teòriques
Són les conferències - col.loquis de temes específics de l'escalada de via llarga equipada que es faran durant el curs. N'hi han tres i s'impartiràn el mateix dia de les sortides pràctiques
3. Sessions pràctiques
Les sessions pràctiques es poden agrupar en dos caps de setmana seguits, no obstant, si la meteo no acompanya es podrien aplaçar fins que les condicions siguin les òptimes. Els llocs més provables per a les pràctiques son la Serra del Montsià (Tarragona), Orta de St.Joan (Terra Alta - els Ports), Roca dels Arcs (Vilanova de Meià - Lleida) i Montsserrat (Barcelonés)  
4. Cloenda
Farem un àudio-visual del curs


PROGRAMA DE TREBALL
DIA 1 - dia entre setmana (pendent per concretar)
Presentació del curs
    - Presentació del curs amb el calendari i els seus objectius
    - Presentació dels participants: Instructors i cursetistes (expectatives)
    - Exposició de la logística del curs (trasllats i pernoctacions) i del material necessari per a cada participant
    - Es recolliràn els fulls d’inscripció, amb la documentació que calgui (llicència de federat, autoritzacions paternes,...) 
    - Documentació del curs per als cursetistes

   - Breu explicació sobre que és l’escalada. Es tracta de fer un repàs als diferents tipus d’escalada (esportiva, clàssica, grans parets, bloc, ...) centrant-ho en l’escalada de vies llargues
Primera sessió teòrica - Material i equip bàsic
   - En aquesta sessió es farà una presentació del material, tant d’ús personal com comú, que utilitzem per a la pràctica de l’escalada en vies de més d’un llarg. Es farà una anàlisi descriptiva dels diferents elements que composen l’equipament d’una cordada preparada per fer vies equipades de varis llargs, enumerant les seves característiques d’idoneïtat, comoditat i seguretat, així com el seu manteniment i conservació, i les seves homologacions actuals 
El material i equipament que ensenyarem seran : 
 - Vestimenta, Casc, Calçat, Arnès, Cordes, Mosquetons, Cintes exprés, Bagues, Cordinos, Aparells de fre/asseguradors, Maillons  


DIA 2 - Primer dissabte
Primera sessió pràctica 
Objectius
  - Repassar els coneixements sobre nusos, material i equip bàsic 
  - Escalar en politja "top-rope" i de primer 
  - Repassar les tècniques de progressió, si cal 
  - Recordar el risc d’una pràctica inadequada 
  - Relació amb els companys
Material i equip necessari : 1 Corda per cada 2 cursetistes, Aparells de fre/asseguradors, Cintes exprés, Arnès, Calçat, Casc, Bagues, Mosquetons, Cordino 
Continguts             
1.- Repàs del material i equip bàsic  
2.- Col·locació correcta de l’arnès  
3.- Practicar els nusos   
4.- Repassar a peu de via com muntar el despenjament des d’una argolla, com muntar un ràpel i baixar autoassegurat, i com muntar un triangle de forces  
5.- Exercicis d’escalfament i estiraments previs als exercicis d’escalada 
6.- Recordar el protocol “Double Check” de comprovació del company
7.- Escalar vies d’un llarg en politja "top rope" i comprovar que el company l’assegura correctament 
8.- Escalar de primer, muntar el despenjament per una argolla i baixar en politja  
9.- Escalar de primer, muntar una reunió amb triangle de forces i baixar en politja
10.- Escalar de primer, muntar un ràpel i baixar autoassegurat  
11.- Utilització de diferents aparells per assegurar (frens estàtics i dinàmics) i també assegurar al company amb nus dinàmic 
12.- Maneres de plegar i recollir les cordes


Segona sessió teòrica
1. Tècniques de seguretat en vies llargues  
- Nusos: Vuit per a encordament i autoassegurança, Doble pescador per unir cordes i cordinos, Dinàmic o UIAA per assegurar al company, Maixard bidireccional per a l’autoassegurança en el ràpel, Alosa, ... 
- Ancoratges: farem un repàs als ancoratges i reunions que ens trobarem en les vies equipades de varis llargs, ensenyant com funcionen i com utilitzar-los, els diferents tipus segons la seva naturalesa (naturals i artificials) i pel sistema de fixació (químics, expansió, ...)  
- Triangle de forces: concepte, com autoassegurar-se a les reunions amb les cordes i de dos punts  
- Factor de caiguda i Força de xoc: com sortim de primer i el perquè del xapat alternat 
- Assegurament al primer i al segon, com assegura el llarg el que va de primer. Cordades de tres components 
- Ràpel: com muntar, baixar i assegurar un ràpel, així com els ràpels enllaçats  
- Tècniques de fortuna: ràpel amb nus dinàmic, abandonar a mig llarg, maniobres bàsiques de rescat, ... 

2. Tècniques de progressió
- Recordatori dels principis bàsics de l’escalada 
- Tècniques de progressió en pujada 
- Tècniques de progressió en baixada 
També farem un repàs al tema de la comunicació de la cordada i ensenyarem la gran  importància d’estar còmode a les reunions per poder reposar i assegurar millor 

3. Coneixement del medi, graduacions i ressenyes  
Farem un repàs dels diferents tipus de roca, així com el sistema de graduacions i ressenyes que utilitzem adaptant-lo a les vies de més d’un llarg
  - Coneixement del medi: La natura com a terreny de joc: repàs de les precaucions a tenir per no degradar-la així com les necessàries per a la nostra seguretat
Repàs dels elements del paisatge: la vegetació i els accidents geogràfics; l’orografia; serralades de Catalunya 
Repàs de les característiques de les roques:  
- Sedimentàries: calcàries, dolomites, conglomerats - Ígnies: granits, andesites  
  - Graduacions i interpretació de ressenyes II: Sistemes de valoració de les dificultats fent un repàs als diferents tipus d’escales 
La ressenya com a representació de la realitat: elements de la ressenya, tipus de ressenyes i simbologia 
Per aquesta sessió és recomanable aportar mostres de diferents tipus de roques, així com de ressenyes de vies llargues equipades i relacionar-ho amb material audiovisual 


 DIA 3 - Primer diumenge
Segona sessió pràctica 
Objectius
  - Muntar les reunions i autoassegurar-se amb les cordes 
  - Assegurar al segon de cordada 
  - Assegurar al primer amb xapat alternat 
  - Escalar vies de dos llargs equipats - Rapelar amb davallador i nus dinàmic autoassegurat   - Comunicació amb el company de cordada 
Material i equip necessari   1 Corda ½ per cursetiste,  Aparell de fre/assegurador, Cintes exprés, Arnès, Casc, Calçat, Bagues, Mosquetons, Cordino 
Continguts
  1.- Col·locació correcta de l’arnès 
  2.- Repassar els nusos
  3.- Practicar a peu de via com muntar la reunió amb triangle de forces, autoassegurar-se amb les cordes i assegurar al segon de cordada  
  4.- Exercicis d’escalfament i estiraments previs als exercicis d’escalada 
  5.- Recordar el protocol “Double Check” de comprovació del company  
  6.- Escalar de primer, muntar una reunió i fer pujar el company. Un cop tots dos a dalt, muntar un ràpel i baixar (l’instructor anirà al seu costat per una corda auxiliar)   
  7.-. Fer una via de dos llargs i baixar tots amb un sol ràpel
  8.- Repetir diferents vies durant el temps disponible intercalant-se el paper de primer i segon 
  9.- Fer un ràpel amb el nus dinàmic autoassegurat
10.- Maneres de plegar i recollir les cordes



DIA 4 - Segon dissabte
Tercera sessió pràctica 
Objectius
- Aprendre a abandonar una via 
- Aprendre a interpretar ressenyes 
- Fer ràpels enllaçats 
- Fer cordades de tres components 
- Potenciar el treball d’equip amb els companys  
Material i equip necessari : 1 Corda ½ per cursetiste, Aparells de fre/asseguradors, Cintes exprés, Arnès, Casc, Calçat, Bagues, Mosquetons, Cordino, Maillon  
Continguts
1.- Interpretació del traçat de la via des de terra
3.- Protocol “Double Check”
4.- Escalada utilitzant totes les tècniques possibles
5.- Ràpels enllaçats 
5.- Escalada en cordades de tres components
6.- Baixar des de qualsevol punt de la via autoassegurat amb un Maixard
- Des d’un químic
- Abandonant un maillon o mosquetó  
7.- Recollir correctament les cordes


Tercera sessió teòrica
- Triangle de forces: concepte, com autoassegurar-se a les reunions amb les cordes i de dos punts  
- Assegurament al primer i al segon, com assegura el llarg el que va de primer. Cordades de tres components 
- Ràpel: com muntar, baixar i assegurar un ràpel, així com els ràpels enllaçats  
- Tècniques de fortuna: ràpel amb nus dinàmic, abandonar a mig llarg, maniobres bàsiques de rescat, ... 

DIA 5 - Segon diumenge
Quarta sessió pràctica 
Objectius
- Tècniques de seguretat 
- Tècniques de progressió i ràpel 
- Treball d’equip amb els companys de cordada  
Material i equip necessari: 1 Corda ½ per cursetiste, Aparells de fre/asseguradors, Cintes exprés, Arnès, Casc, Calçat, Bagues, Mosquetons, Cordino, Maillon  
Continguts  
1.- Identificar la via assignada i analitzar la ressenya.  
2.- Protocol “Double Check” 
3.- Progresió en vies de varis llargs: anar de primer, muntar la reunió, assegurar al company, intercanviar els papers, baixar tots enllaçant diversos ràpels  


Quarta sessió teòrica de cloenda 
Farem un àudio-visual del curs, sobre llocs i zones on poder escalar vies equipades de més d'un llarg de corda, així com un passe de les millors imatges seleccionades del curs que s'entregaràn als cursetistes com a record del curs
S'entregarà el TEST FINAL. 



dilluns, 4 de juliol de 2016

13.1305'.1, 2 i 3 Carolina de Forcheron

Nom:  CAROLINA DE FORCHERON

Nom científic:  Casuarina equisetifolia

Situació:  dades en referència a Google Earth  40º 40' 05,12'' N     0º 35' 16,16'' E

UTM:  BF90

Terme Municipal  (comarca):   Amposta  (Montsià)

Altitud:          2 m

Descripció:
             edat:                               vella (est. 146  anys)
             estat de conservació:     dolent

Mides :
             perímetre de la base:  
             perímetre a 1,30 m :     4,40 m (20/06/1079)
                                                  4,22 m (27/05/2016). Sembla que li va caure un llamp.  
                                                         
            diàmetre de la capçada:
            alçada:   21 m (20/06/1979)
                           19 m (27/05/2016)
            biomassa:  

Dades d'interès:

Situada prop la torre de Forcheron, forma part d'un conjunt de tres vells exemplars, que han originat diversos arbres més joves. Dels tres, el més gran és el que hem descrit, situat a la part oriental: és un exemplar femella; els altres dos són mascles; el central, de 2,42 m de perímetre a 1,30 m i 18,5 m d'alçària, va morir l'any 2013 i, tot i estar sec, encara es pot vore. 

L'exemplar situat a l'oest, presenta  símptomes de decadència però és el que està millor, i te un perímetre, a 1,30 m, de 2,21 m i una altura de 15 m (2016).

Casuarina menuda (O)
Les Casuarina són un gènere que comprèn unes 45 espècies d'arbres i arbustos de l'hemisferi austral. Linné li va donar, a la nostra espècie, el nom de Casuarina equisetifolia pel paregut de les seues branquetes amb les plomes d'un moixó australià anomenat kasuar, i equisetifolia per la similitud d'aquestes branquetes amb els equisets.

Són arbres grans, que poden arribar als 45 m d'alçària, i són originaris d'Austràlia, i de Malàisia a Birmània i illes de l'oceà Índic i Pacífic, si bé, actualment, estan presents per bona part del planeta.

A Europa es va introduir a finals del segle XVIII, per la seva fusta pesada i dura; per la capacitat de no podrir-se dins l'aigua, a alguns països, l'anomenen "fusta de ferro". La seva resistència al vent,a la salinitat, i a l'erosió dels marges dels rius i de la mar, la van fer molt apropiada per als terrenys del Delta (1), i especialment per plantar-la a les vores dels canals. A la Ribera es coneixen amb el nom de carolines i és interessant saber l'origen dels primers exemplars deltaics (2):

Josep Alfonso Canicio Chimeno, dels Canicio de Sant Carles de la Ràpita, ens comentà que havia sentit explicar a la família, que el seu besavi,  Jose Canicio Sala, va ser l'impulsor del canal de navegació i que havia anat a buscar capital a diverses capitals europees, cap a la dècada dels 60 del segle XIX, per tirar endavant el projecte. Va anar a París on va conèixer a Carvallo, que residia a Lió, i que va acabar venint al Delta, enviat per la companyia que es va crear, de resultes dels seus contactes, i que va cotitzar a la borsa de París i Londres. Tant Carvalló, com a enginyer, com Canicio, com a contratiste, eren, a més, accionistes de la companyia.

Paral·lelament Hermenegildo Gorria impulsava la creació de la línia fèrria de Val de Zafan. Tant la iniciativa de José Canicio, com la d'Hermenegildo Gorria, pretenia  ser la línia de sortida del blat i altres mercaderies d'Aragó cap a la mar, a través del port marítim dels Alfacs, i el motiu de la competència, i mala relació entre els dos personatges, malgrat que es conserven fotografies del jardí familiar dels Canicio (1876) on apareixen els ajudants de Gorria i el pare del doctor Ferran (el que descobriria la vacuna antiràbica), sogre de Jose Canicio Sala.

Durant la Guerra Franco-Prusiana (1870-1871), i en una de les estades a l'estranger, José Canicio es va assabentar, pels seus contactes comercials, de la necessitat de les indústries militars europees de disposar de VPS (Velum Pubicum Sinensis(sic)), que utilitzaven per als telèmetres, i va contractar, a La Ràpita, la goleta "El Semolero", que era com es coneixia a la població, el planeta Venus, perquè sortia a l'hora que la gent feia la sèmola. Al front de la goleta estava el capità Roman Vizcarro i 14 tripulants, per anar cap a la Xina en busca d'aquest material; alguns membres de la tripulació van morir durant la travessa, com "Paellon", que ho feu a les Filipines. Al viatge de tornada van passar per les Illes Maurici i van agafar un carregament de plançons de casuarines. Aquesta informació, recollida verbalment dels seus familiars, per Josep Canicio Chimeno, no l'ha pogut documentar, tot i que lliga amb els fets que tenim avui, i és adient amb el caràcter emprenedor del seu avantpassat.

Les casuarines que van arribar a Sant Carles de la Ràpita, serien les que es van plantar per les vores del "canalet de la Ràpita", segons unes  fotos d'Amposta, una de 1912, entre el pont de Pedra i el pont de Rodes, que s'anomenava el Passeig dels Enamorats, i d'una altra de 1920, més cap a l'actual passeig del canal. Altres casuarines es van plantar al mas de Forcheron,  que serien les que encara es poden vore, i la resta, la Companyia del Canal, les va plantar per a la seva explotació comercial (la seva fusta és molt apreciada) i per a la fixació dels marges i talussos del canal. Posteriorment, en ser tallades, serien reemplaçades, als canals, tant de la Dreta com de l'Esquerra de l'Ebre, pels plataners, que presenten l'avantatja de rebrotar de soca quan es tallen i també tenien un bon mercat.
Al mas de Forcheron va viure Mª Cinta Canicio (Teta), que es va casar l'any 1919 amb Luis Forcheron i ens va explicar que (3):

Durant la primera meitat del segle XIX, Philippe Forcheron, natural de Lió, visita Sitges, coneix la filla d'un famós pianista local, es casa amb ella, demana la part de l'herència familiar que li correspon (unes sederies molt importants de Lió), i amb els diners compren el mas de Forcheron amb 108 jornals (unes 22 ha), i una casa al carrer major d'Amposta, on van a viure, i era conegut a la població com a monsieur Philippe. Durant la primera guerra carlina (1833-1840), a Forcheron  el van amagar al pou de les Neus (?) i va agafar una pulmonia de la que va morir, sense poder conèixer al seu fill, que naixé pocs dies després de la seva mort. Va ser enterrat al peu de la casuarina més gran.

Actualment el mas, i la torre de Forcheron, formen part d'una casa de turisme rural, i els seus propietaris continuen cuidant les velles casuarines de l'Índic, que ja van desapareixent, igual que la història de la seva arribada al Delta.

1) Història Natural de la Comarca del Montsià,2. Diari Amposta nº 143 (1979), pàg. 31.
2) Cartes al director. Rafel Verdiell Cabrera. Diari Amposta nº144 (1979), pàg. 15.

3). "Els nostres masos: el mas de Forcheron". Diari Amposta nº 165 (1980), pàg. 50.

Casuarina gran (E)

Causarina gran i central (morta)