13.1305'.1, 2 i 3 Carolina de Forcheron

Nom:  CAROLINA DE FORCHERON

Nom científic:  Casuarina equisetifolia

Situació:  dades en referència a Google Earth  40º 40' 05,12'' N     0º 35' 16,16'' E

UTM:  BF90

Terme Municipal  (comarca):   Amposta  (Montsià)

Altitud:          2 m

Descripció:
             edat:                               vella (est. 146  anys)
             estat de conservació:     dolent

Mides :
             perímetre de la base:  
             perímetre a 1,30 m :     4,40 m (20/06/1079)
                                                  4,22 m (27/05/2016). Sembla que li va caure un llamp.  
                                                         
            diàmetre de la capçada:
            alçada:   21 m (20/06/1979)
                           19 m (27/05/2016)
            biomassa:  

Dades d'interès:

Situada prop la torre de Forcheron, forma part d'un conjunt de tres vells exemplars, que han originat diversos arbres més joves. Dels tres, el més gran és el que hem descrit, situat a la part oriental: és un exemplar femella; els altres dos són mascles; el central, de 2,42 m de perímetre a 1,30 m i 18,5 m d'alçària, va morir l'any 2013 i, tot i estar sec, encara es pot vore. 

L'exemplar situat a l'oest, presenta  símptomes de decadència però és el que està millor, i te un perímetre, a 1,30 m, de 2,21 m i una altura de 15 m (2016).

Casuarina menuda (O)
Les Casuarina són un gènere que comprèn unes 45 espècies d'arbres i arbustos de l'hemisferi austral. Linné li va donar, a la nostra espècie, el nom de Casuarina equisetifolia pel paregut de les seues branquetes amb les plomes d'un moixó australià anomenat kasuar, i equisetifolia per la similitud d'aquestes branquetes amb els equisets.

Són arbres grans, que poden arribar als 45 m d'alçària, i són originaris d'Austràlia, i de Malàisia a Birmània i illes de l'oceà Índic i Pacífic, si bé, actualment, estan presents per bona part del planeta.

A Europa es va introduir a finals del segle XVIII, per la seva fusta pesada i dura; per la capacitat de no podrir-se dins l'aigua, a alguns països, l'anomenen "fusta de ferro". La seva resistència al vent,a la salinitat, i a l'erosió dels marges dels rius i de la mar, la van fer molt apropiada per als terrenys del Delta (1), i especialment per plantar-la a les vores dels canals. A la Ribera es coneixen amb el nom de carolines i és interessant saber l'origen dels primers exemplars deltaics (2):

Josep Alfonso Canicio Chimeno, dels Canicio de Sant Carles de la Ràpita, ens comentà que havia sentit explicar a la família, que el seu besavi,  Jose Canicio Sala, va ser l'impulsor del canal de navegació i que havia anat a buscar capital a diverses capitals europees, cap a la dècada dels 60 del segle XIX, per tirar endavant el projecte. Va anar a París on va conèixer a Carvallo, que residia a Lió, i que va acabar venint al Delta, enviat per la companyia que es va crear, de resultes dels seus contactes, i que va cotitzar a la borsa de París i Londres. Tant Carvalló, com a enginyer, com Canicio, com a contratiste, eren, a més, accionistes de la companyia.

Paral·lelament Hermenegildo Gorria impulsava la creació de la línia fèrria de Val de Zafan. Tant la iniciativa de José Canicio, com la d'Hermenegildo Gorria, pretenia  ser la línia de sortida del blat i altres mercaderies d'Aragó cap a la mar, a través del port marítim dels Alfacs, i el motiu de la competència, i mala relació entre els dos personatges, malgrat que es conserven fotografies del jardí familiar dels Canicio (1876) on apareixen els ajudants de Gorria i el pare del doctor Ferran (el que descobriria la vacuna antiràbica), sogre de Jose Canicio Sala.

Durant la Guerra Franco-Prusiana (1870-1871), i en una de les estades a l'estranger, José Canicio es va assabentar, pels seus contactes comercials, de la necessitat de les indústries militars europees de disposar de VPS (Velum Pubicum Sinensis(sic)), que utilitzaven per als telèmetres, i va contractar, a La Ràpita, la goleta "El Semolero", que era com es coneixia a la població, el planeta Venus, perquè sortia a l'hora que la gent feia la sèmola. Al front de la goleta estava el capità Roman Vizcarro i 14 tripulants, per anar cap a la Xina en busca d'aquest material; alguns membres de la tripulació van morir durant la travessa, com "Paellon", que ho feu a les Filipines. Al viatge de tornada van passar per les Illes Maurici i van agafar un carregament de plançons de casuarines. Aquesta informació, recollida verbalment dels seus familiars, per Josep Canicio Chimeno, no l'ha pogut documentar, tot i que lliga amb els fets que tenim avui, i és adient amb el caràcter emprenedor del seu avantpassat.

Les casuarines que van arribar a Sant Carles de la Ràpita, serien les que es van plantar per les vores del "canalet de la Ràpita", segons unes  fotos d'Amposta, una de 1912, entre el pont de Pedra i el pont de Rodes, que s'anomenava el Passeig dels Enamorats, i d'una altra de 1920, més cap a l'actual passeig del canal. Altres casuarines es van plantar al mas de Forcheron,  que serien les que encara es poden vore, i la resta, la Companyia del Canal, les va plantar per a la seva explotació comercial (la seva fusta és molt apreciada) i per a la fixació dels marges i talussos del canal. Posteriorment, en ser tallades, serien reemplaçades, als canals, tant de la Dreta com de l'Esquerra de l'Ebre, pels plataners, que presenten l'avantatja de rebrotar de soca quan es tallen i també tenien un bon mercat.
Al mas de Forcheron va viure Mª Cinta Canicio (Teta), que es va casar l'any 1919 amb Luis Forcheron i ens va explicar que (3):

Durant la primera meitat del segle XIX, Philippe Forcheron, natural de Lió, visita Sitges, coneix la filla d'un famós pianista local, es casa amb ella, demana la part de l'herència familiar que li correspon (unes sederies molt importants de Lió), i amb els diners compren el mas de Forcheron amb 108 jornals (unes 22 ha), i una casa al carrer major d'Amposta, on van a viure, i era conegut a la població com a monsieur Philippe. Durant la primera guerra carlina (1833-1840), a Forcheron  el van amagar al pou de les Neus (?) i va agafar una pulmonia de la que va morir, sense poder conèixer al seu fill, que naixé pocs dies després de la seva mort. Va ser enterrat al peu de la casuarina més gran.

Actualment el mas, i la torre de Forcheron, formen part d'una casa de turisme rural, i els seus propietaris continuen cuidant les velles casuarines de l'Índic, que ja van desapareixent, igual que la història de la seva arribada al Delta.

1) Història Natural de la Comarca del Montsià,2. Diari Amposta nº 143 (1979), pàg. 31.
2) Cartes al director. Rafel Verdiell Cabrera. Diari Amposta nº144 (1979), pàg. 15.

3). "Els nostres masos: el mas de Forcheron". Diari Amposta nº 165 (1980), pàg. 50.

Casuarina gran (E)

Causarina gran i central (morta)


Entrades populars d'aquest blog

La guineu al nostre territori

Els teixons del nostre territori

Seguint les rastres de la guineu...