Els eucaliptus
Els eucaliptus són arbres o arbustos originaris, en un
sentit ample, de la zona d'Austràlia i, cap al nord, s'estenen fins a Malàisia i les Filipines, coincidint amb la
línia Wallace, un límit biogeogràfic establert en honor d'Alfred Russel Wallace
(08/01/1823 - 07/11/1913), naturalista anglès que va acompanyar a H. W. Bates
en la seva exploració pel riu Amazones i que, al tornar, va decidir explorar
l'arxipèlag de Malàisia per aprofundir els seus coneixements sobre l'evolució i
la selecció natural. De resultes d'aquest viatge (1854-1862) va escriure
"The Malay Archipelago", un dels llibres d'exploració científica més
importants i bonics del segle XIX.
El seu nom científic: Eucalyptus,
deriva del grec eû (ben) i kalyptós (cobert) perquè el seu fruit
està tapat per una tapa (opèrcul). Aquest nom li ho va posar el botànic francès
Charles Louis L'Héritier de Brutelle (1746-1800).
Els eucaliptus pertanyen a la família de les mirtàcies, que
aquí només tenen una espècie autòctona: la murtra (Myrtus communis), que
apareix per l' Ebre, Sénia, Canaletes, i barrancs de la Xalamera, la Caramella,
la Galera, la Fontcalda, Vall Cervera, Covalta, Torrent del Pi,..De la mateixa
família, per un hort a la platja dels Eucaliptus, vam trobar un exemplar conreat
d'Acca sellowiana, o Feijoa, carregat de fruits (guaiabes) i
en molt bon estat vegetatiu.
La mida dels eucaliptus, segons l'espècie, va de 2 m als 132
m d'un exemplar d'E. regnans, que es va tallar al 1878; poden ser tan alts
com les sequoies: d'aquesta espècie d'eucaliptus s'havien trobat exemplars amb troncs
de 10 a 11 m de diàmetre, però ens els darrers 100 anys han desaparegut pels
incendis o perquè s'han tallat.
Eucaliptus ver de Tapia de Casariego (Astúries) |
El ràpid creixement i bona aclimatació d'aquesta espècie a
la zona meridional atlàntica d'Europa va propiciar plantacions massives per a
l'obtenció de cel·lulosa, però presenta molts inconvenients ecològics
(empobriment del sòl, incendis,..) i les reforestacions, passada l'eufòria
inicial (la productivitat sol superar els 10 m3/Ha any), han minvat molt.
Especialment greu va ser l'intent del seu conreu a gran escala per la zona
gironina, per part d'una empresa paperera, perquè la capacitat de bombejar
aigua del sòl i la degradació edàfica que provocava, és molt més perillosa a la
zona mediterrània que no pas a la zona atlàntica, i actualment aquesta pràctica
gairebé ha desaparegut al nostre país. Les flors de l'eucaliptus ver són molt
apreciades per les abelles i dona una mel fosca i fortament aromàtica freqüent
de trobar a les zones litorals on s'han fet
plantacions.
L'espècie d'eucaliptus que s'ha adaptat millor al delta de
l'Ebre ha estat l'eucaliptus bord, que també l'anomenem de fulla estreta,
mascle o roig, i que és l'Eucalyptus camaldulensis. Aquest
eucaliptus no presenta les característiques aromàtiques del ver, i tot i que el
tronc treu una goma roja que té aplicacions medicinals, no arriba a tenir les
propietats de l'eucaliptus ver. Per contra, aquesta espècie està molt més
adaptada a les condicions de sòl salí i clima més càlid de la Ribera. És
l'espècie més estesa per Austràlia i el primer que es va introduir a Europa, a
finals del segle XVIII.
Eucalyptus ficifolia |
L'adaptació de l'eucaliptus bord al delta sovint no ha estat
prou valorada, pel fet de ser un arbre vingut de fora. Quan es va fer el pla de
restauració de l'Illa de Buda es volia canviar aquesta espècie per altres espècies
autòctones, obviant que Europa, per la seva disposició i durant les èpoques
glacials, a diferència d'Amèrica, va patir un empobriment de la seva flora que
va suposar la desaparició d'espècies similars a la dels eucaliptus. Una
actuació prudent hauria aconsellat plantar les espècies autòctones i en cas
d'anar bé, anar afavorint-les i desplaçar paulatinament les intruïdes, però es
va optar per tallar els eucaliptus i plantar les espècies autòctones,
teòricament més ben adaptades, i el resultat va ser que aquestes no estaven tan
ben adaptades com els vells eucaliptus bords que, a més, tenien el cor buit i
ple de rates panades que sortien de dins dels troncs caiguts amb les cries
enganxades al pit, encara mamant. Afortunadament es va parar l'operació, però
l'experiència hauria de servir per a actuar en prudència, molt especialment
quan no hi ha necessitat d'actuar o prendre mesures dràstiques per salvaguardar
algun valor important. Un cas semblant va passar amb la desaparició de la
pastura a la zona humida de Sebes, a Flix, i la seva posterior reintroducció
per salvar els prats d'Scutellaria
galericulata.
Jose Juan Idiarte Cabrera, d'Amposta, recorda que
l'eucaliptus més gran que ell havia vist per la Ribera estava prop del pont de
la Mitja Hora i es va tallar per aprofitar la fusta per a fer tirassos. Aquesta
és una de les característiques de la seva fusta: la resistència a podrir-se en
contacte amb l'aigua. José Bosch, de Jesús, m'havia explicat que a la dècada
del 1960 havia tallat més de 100 eucaliptus blancs i rojos a l'illa de Buda i els
va vendre a les drassanes Belliure de Calp per a fer els banc dels motors de
les barques, precisament per aquesta característica que citàvem.
A part de l'eucaliptus ver i el bord, a les nostres
comarques hem trobat altres espècies plantades: Eucalyptus sideroxylon a
la vora de l'Ebre, riba esquerra, dalt de Vinallop (1996); E. sepulchralis prop del
mas de Nàqueres (2003); E. gomphocephala, al Barri Castell i per
les vores de la mar de Vinaròs a Peníscola (1996); E. dalrympleana està a l'Aldea i es va provar d'aclimatar, l'any
1991, al Delta, sense èxit.
Guaiaba |
Hem adjuntat fotos d'E.
ficifolia, feta el º14/06/1984, a Louriçan (Galícia), similar a l'E. sideroxylon del riu Ebre, també de
flor roja, i que hem vist en plena floració l'11/01/1996.
També s'han adjuntat les fotos de dos eucaliptus vers fetes
a Trancoso (Portugal) el 07/07/1992 amb 9,80 m de perímetre, i de Tàpia de
Casariego (Astúries) hem posat la foto d'un altre exemplar amb un perímetre de
8,35 m i 32 m d'altura. A Viernóles (Cantàbria), hem vist un exemplar de 8 m de
perímetre i 60 m d'altura, l'únic exemplar que queda d'una plantació que es va
fer a la zona, cap a l'any 1870.
Myrtus communis |