Els àubes al Delta de l'Ebre

Els àlbers, o aubes, com els diem aquí, són arbres de la família de les Salicàcies, on estan, a més d'ells, els xops, xopes i salzes que donen nom a la família. El seu nom científic és Populus alba. Populus era el seu nom llatí, derivat del grec paipalleis de sacsar, per la mobilitat de les seves fulles, i alba, també ve del llatí: blanc, fent al·lusió al color del tronc i del revers de les seves fulles.

Algunes  llengües derivades del  llatí l'anomenen de manera literal, com el francès: peuplier blanc, o fent referència només al color, com és el cas del nom català més estès:  àlber. Amb aquest nom ja el trobem al Cartulari de Sant Cugat, al 1202: "àlbers quos modo sunt in mea albareda". La similitud entre arbre i àlber ha originat embolics, i Cavanilles recull un nom popular que ho evidència: "pòpul àlber blanc".

La blancor del revers de les fulles és una adaptació de molts arbres de ribera a la llum del sol que es reflexa a l'aigua i podria perjudicar al fullatge, que només manté verd l'endret de la fulla, per on aprofita la llum per fer la funció clorofíl·lica i, encara, giren la fulla per captar menys llum i per això l'ombra dels aubes és molt poc densa.

La fecundació de les seves flors es fa bàsicament pels insectes però la dispersió es fa pel vent que escampa els plomallets de la llavor i van rodolant i volant fins que troben un lloc humit on s'enganxen i així s'asseguren que brotarà a un lloc apte per a viure. Un sistema que a vegades falla, com bé saben els que estenen la roba banyada, pels terrats de prop del riu, a la primavera.

© noensavorrim.blogspot.com.es/

L'aube, com la majoria de les espècies d'aquesta família, són arbres grans, poden arribar als 30 m d'alçada, que viuen prop de l'aigua i, al nostre tram del riu Ebre, és l'arbre genuí del bosc de ribera; ocupa les parts més altes de les vores del riu, que, per altra part, són les terres més fèrtils i sanejades de la Ribera, i si a això li afegim que els arbres de ribera, en general, tenen una gran capacitat de rebrotar d'arrel, comprendrem la poca gràcia que tradicionalment ha fet als pagesos. Està capacitat els permet que en cas de grans riuades les arrels rebroten i pugue mantenir-se l'aubereda.  Actualment per la ribera dreta, des d'Amposta a la desembocadura, s'ha deixat una franja de terreny per a passeig i carril de bicicleta que garanteix la conservació d'una tira d'aubereda a la vora de l'Ebre. A la ribera esquerra, a Deltebre, la franja és molt més ampla i això, a més de permetre un passeig per a vianants i un altre per a bicicletes, impedeix que l'ombra dels aubes perjudiquen als conreus de la vora, mentre que a la riba dreta, l'ombra dels aubes, es projecta sobre el riu i afavoreix una determinada flora i fauna. La majoria de poblacions del  delta s'han establert a la zona que potencialment ocuparia l'aubereda i per això, a les afores, fa anys encara es podien vore grans exemplars d'aubes, supervivents dels antics boscos.

L'illa de Sapinya, que s'havia conreat, es va declarar reserva natural, i els àlbers de la vora del riu van anar traient rebrots i reocupant-la, de manera que acabaran formant un bosc d'àlbers. Amb  fotografia aèria es podria calcular la velocitat de colonització que ha tingut.

Tot i que, en estat natural, s'han descrit poques varietats d'àlbers, la veritat és que presenten línies molt diverses. Al parc natural del delta de l'Ebre, a principis dels anys 80, es va intentar conservar i reforçar les poblacions d'àubes existents i, abans de tenir els propis vivers, es van comprar a un de Girona,  que van assegurar que eren arbres de la zona. A l'hivern no acabaven de vindre i quan el planterista ja no tenia cap més excusa, ens va dir que tenia problemes perquè els arbres venien de Bèlgica i no li acabaven d'arribar. Quan ho van fer es van plantar i actualment no en queda ni un: la major part morien i es trencaven perquè unes erugues barrinaven els troncs joves i no en van sobreviure quasi cap, quan s'inspeccionava  la zona es veia que els únics que quedaven eren els autòctons . Afortunadament avui hi ha planteristes que treballen en material de la zona. Als parcs (Xiribecs,...) sovint és planta la varietat pyramidalis, també anomenat Populus bolleana que té les fulles com l'aube però el port d'un xop i que no es coneix més que de jardineria.

 © Fons Rafel Balada

Els aubes poden fer uns bons boscos i arribar a tenir mides considerables, que sovint els fan emblemàtics, com el de la plaça de l'Aube o el de la Descàrrega, a Amposta. Aquest darrer ha estat el primer, i únic, Populus alba declarat monumental a Catalunya.

Quan queden aïllats són sensibles a les ventades de dalt perquè la seua arraïlamenta és superficial, cosa que els resulta útil per a sobreviure a les riades i per evitar l'erosió, però els perjudica en el cas del vent: el 8 i 9 de febrer de 1984 una forta ventada va tombar un 7% dels aubes del delta i el 24 de gener del 2009 una altra ventada va tombar l'aube de la Descàrrega.

Els aubes són arbres de creixement molt ràpid però tampoc solen envellir molt, no acostumen a viure molt més de cent anys. El ràpid creixement sol ser sinònim de fustes blanes i, a la llarga, s'acaben podrint pel cor i buidant-se, cosa que afavoreix que les fortes ventades els trenquen. Tot i això, el Sr. Jose Bosch de Roquetes, m'explicava que és una fusta que dins de l'aigua no es podreix i per això era apreciada per a fer els caixers dels pous i evitar les timbes. A vegades s'ha utilitzat per a embalatges, igual que la dels xops, però fa mala olor: Roset, de Deltebre, ens va explicar que una vegada va enviar una remesa d'angules en caixetes de fusta d'aube i li ho van retornar pensant-se que estaven pudentes!

Aubereda de l'Illa de Gràcia (1984) © Fons Rafel Balada

Les llavors tenen un bon índex de germinació, però per a reproduir-los s'utilitza l'estaqueta, perquè, una característica comuna a quasi tots els arbres de ribera, és que tenen una gran capacitat d'arrelar, cosa que els permet, quan les riades arrastren les rames trencades i el fang a nous terrenys.

Les auberedes, tan ufanoses per les vores de l'Ebre ens van fer pensar que arribaven molt amunt, i quan vam emprendre el seguiment del bosc de ribera de l'Ebre, des de la desembocadura fins al seu naixement, la sorpresa va ser que als grans embassaments de Riba-roja i especialment de Mequinensa pràcticament no n'hi ha perquè el riu te unes fluctuacions de nivell tan grans que el bosc de ribera no es pot instal·lar i, anant amunt, es va enrarint fins al punt que a Logroño ja pràcticament no en trobes, i només de manera puntual apareix algun exemplar prop de Miranda de Ebro, i fins a  Trespaderne de manera excepcional, i és que l'aube és un arbre de ribera bastant mediterrani, tant de la part europea com de l'africana i que costa de trobar per la zona atlàntica, o resulta inexistent a la zona nòrdica d'Europa.

Carretera de la Carrova (1972). © Fons Rafel Balada

Actualment pràcticament han desaparegut les auberedes i els grans aubes que quedaven per la ribera: com les de la finca de Ravanals, al terme de Sant Jaume, als anys 70. L'exemplar més gran del delta estava a la finca del tio Fesol, a l'Esquerra, feia quasi 8 m de perímetre (el de la Descàrrega, que es va declarar monumental, no arribava als 5 m) i quan li vam dir que era el més gran que existia, va fer cara de sorprès i interessat, va explicar que sempre lligava el matxo a la seua ombra i hi havia molt de fem, cosa que segurament que l'havia afavorit. Vam marxar tots satisfets d'haver informat del seu valor, i a les poques setmanes el va tallar. Sorpresos vam preguntar-li que havia passat i, com la cosa més normal, va dir que havia pensat que si tant de valor tenia li acabaria portant problemes i, per evitar-ho, va resoldre-ho per la via directa; per a natros va ser una bona lliçó de prudència. Avui segurament que seria un dels més grans atractius de la via verda que va d'Amposta a la desembocadura del riu. De tota manera Jaume Roig, metge valencià del segle XV, al "Llibre de Consells" ja sabia que:"... canya vana, pòpul. xop, àlber, olm, vern e sàlzer, qui fruit no fan e al foch van".

Actualment l'aubereda més extensa i  ben conservada és la que hi ha a la finca de Tries, a Illa de Riu, al terme de Sant Jaume, que, conscient del valor biològic que té, van tindre la sensibilitat de conservar-la com un testimoni del bosc que potencialment ocuparia bona part de la Ribera i per on pasturaven els cérvols i altres grans mamífers que a l'Edat Mitjana vivien per les auberedes del nostre delta.

 Rafel Balada