Les xopes i els xops

Populus nigra italica © Rafel Balada

Les xopes (Populus nigra nigra i P. x canadensis) i els xops (Populus nigra var. italica = P. n.  subsp. pyramidalis) són arbres de la família de les Salicàcies, com els salzes, els aubes i els trèmols. Estos últims, per aquí, només es coneixen d'un barranc del Coratxà i reapareixen des del Priorat, i la serra de Prades, cap al nord.

Aquesta família que es caracteritza, en general, per ser arbres o arbustos de ribera, dioics, o sigue que tenen peus mascles i peus femelles, de l'hemisferi boreal, de fecundació propiciada pels insectes (entomòfila) i disseminació de les llavors pel vent  (anemòfila).

El seu nom científic deriva del llatí, com vam vore al parlar de l'aube, contraposant l'epítet nigra,  al d'alba, perquè les fulles dels xops no són blanques pel revers com en el cas dels aubes. El seu nom popular deriva directament del llatí: peuplier en francès, pappel en alemany, pioppo en italià, popplar en anglès i poll i pollancre en català. Aquí li diem xop que sembla derivar  del Populus llatí derivat a cloppus molt emprat en llenguatge vulgar posterior i que encara es conserva a l'Aran (clupus) i al Pallars, Andorra, Alt Urgell i Cerdanya (clop). A la toponímia valenciana mossàrab trobem polop també derivada del llatí vulgar: plopus.

Populus nigra a Sèrbia (1986) © Rafel Balada

A Amposta els nomenem xops, igual que a tota l'àrea del català occidental al Populus nigra italica, un arbre provinent de l'Àsia occidental i estès pels nostres països durant la segona meitat del segle XVIII, i xopes al Populus nigra i al Populus x canadensis.

Els xops són fàcils d'identificar perquè tenen un port molt esvelt, prim i alt, molt estret, mentre que les xopes tenen una capçada arrodonida i molt ampla.

Els xops i els aubes solen tenir una brotació més primerenca, finals de març o principis d'abril, que les xopes, que ho fan de finals d'abril a mitan maig. Les arrels dels xops són més profundes que les de l'aube i això els fa menys aptes per a evitar l'erosió i en menys capacitat per escampar-se per rebrot però, com tots els arbres de ribera, tenen una gran facilitat de propagar-se vegetativament per estaquetes.

En simbologia vegetal, els xops, d'una manera general, simbolitzen el valor.

El Populus nigra possiblement també és originari de l'Àsia occidental i l'Europa oriental però ja apareix citat als texts dels clàssics grecs i llatins. El seu extraordinari  creixement segurament va escampar el seu conreu per tota Europa . Hi ha una altra xopa, de fulles més amples, que és un híbrid entre el nostre Populus nigra i el Populus deltoides, originari de l'est d'Amèrica del Nord, del qual es van importar a Europa tres subespècies des de 1700 al 1891. El seu extraordinari vigor i creixement, més de 40 m3/Ha. any,  el va escampar ràpidament en plantacions arreu, i hi ha molts instituts de recerca forestal que treballen per buscar línies adaptades a tota classe de climes i terrenys, és el  que els botànics coneixen per Populus x canadensis i els forestals per Populus x euramericana, que pràcticament ha fet desaparèixer a les nostres xopes autòctones.

Jules Carvallo, a finals del segle XIX, va impulsar el sanejament de l'hemidelta dret, va assajar de plantar més de 25.000 arbres als malecons dels canals de desguàs, dels quals 5.100 eren Populus.

Fins prop de 1970 els pagesos, de manera general, ens portàvem la "berena " al tros i era difícil trobar un camp sense una bona xopa, que et permetia dinar a la seua fresca i atapida ombra, i fer un ratet de migdiada sentint el sorollet del fullatge que movia el ponentet, que no era ponent sinó marinada. Avui, entre que tothom va a dinar a casa i que el camp està molt mecanitzat i ja no es veu ni una rata per la Ribera, ningú planta cap xopa i les poques que queden o van morir dels herbicides dels anys 70, o es moren de velles, perquè no solen viure més de cent anys, si bé, de manera excepcional, poden superar els dos-cents. Per altra part, la seua fusta blana era molt apta per a fer caixetes per a les verdures, especialment les carxofes. Hi havien fusteries, com la de Mulet , a Deltebre, que dedicaven bona part de la seua activitat a fer caixons de la seua fusta.

Xops a la tardor al riu Cervol (2012) ©Rafel Balada

Els xops proporcionen una de les imatges més boniques de la tardor, quan vorejant els rierols, el seu fullatge d'un groc viu contrasta en la resta del paisatge, com la foto del riu Cervol.

Xop de Rigardà-Conflent (2012) ©Rafel Balada

A casa nostra els  grans exemplars de xops i de xopes resulten poc freqüents,tot i que en tenim un de declarat monumental: el del Barri Castell d'Ulldecona, i altres que anirem exposant o ja hem exposat, com els de l'Avellà, a Catí, però per altres llocs no resulta estrany trobar grans exemplars, com els de la foto de Rigardà, a la Catalunya del Nord, de més de 6 m de perímetre a 1,30 m d'altura del tronc  o els de les altres fotos, als Balcans, de més 7 m de perímetre i 25 m d'alçada.

Rafel Balada